ProZ.com translation contests »
7th ProZ.com Translation Contest: "Sports" » English to Catalan » Entry by megane_wang

Source text in English

Translation by megane_wang (#6061)

Winters used to be cold in England. We, my parents especially, spent them watching the wrestling. The wrestling they watched on their black-and-white television sets on Saturday afternoons represented a brief intrusion of life and colour in their otherwise monochrome lives. Their work overalls were faded, the sofa cover—unchanged for years—was faded, their memories of the people they had been before coming to England were fading too. My parents, their whole generation, treadmilled away the best years of their lives toiling in factories for shoddy paypackets. A life of drudgery, of deformed spines, of chronic arthritis, of severed hands. They bit their lips and put up with the pain. They had no option but to. In their minds they tried to switch off—to ignore the slights of co-workers, not to bridle against the glib cackling of foremen, and, in the case of Indian women, not to fret when they were slapped about by their husbands. Put up with the pain, they told themselves, deal with the pain—the shooting pains up the arms, the corroded hip joints, the back seizures from leaning over sewing machines for too many years, the callused knuckles from handwashing clothes, the rheumy knees from scrubbing the kitchen floor with their husbands' used underpants.

When my parents sat down to watch the wrestling on Saturday afternoons, milky cardamon tea in hand, they wanted to be enter­tained, they wanted a laugh. But they also wanted the good guy, just for once, to triumph over the bad guy. They wanted the swaggering, braying bully to get his come-uppance. They prayed for the nice guy, lying there on the canvas, trapped in a double-finger interlock or clutching his kidneys in agony, not to submit. If only he could hold out just a bit longer, bear the pain, last the course. If only he did these things, chances were, wrestling being what it was, that he would triumph. It was only a qualified victory, however. You'd see the winner, exhausted, barely able to wave to the crowd. The triumph was mainly one of survival.
Els hiverns eren freds a Anglaterra. Nosaltres, els meus pares especialment, els passàvem veient combats de lluita. Els combats que veien a la seva televisió en blanc i negre els dissabtes a la tarda representaven una breu intrusió de vida i color a les seves vides, altrament monocromàtiques. Les seves robes de treball estaven descolorides, la funda del sofà – que no s’havia canviat feia anys – estava descolorida, les seves memòries de la gent que havien estat abans de venir a Anglaterra s’estaven esvaint també. Els meus pares, tota la seva generació, varen consumir els millors anys de les seves vides treballant durament en fàbriques per sobres de paga mesquins. Una vida de treball penós, d’esquenes deformades, d’artritis cròniques, de mans tallades. Serraven les dents i tiraven endavant malgrat el dolor. No tenien cap altra opció. En la seva ment provaven de desconnectar – d’ignorar el menyspreu dels companys treballadors, de no molestar-se per la xerrameca superficial dels capatassos i, en el cas de les dones índies, de no angoixar-se quan els seus marits les pegaven. Aguantant el dolor, es deien a elles mateixes, es pot suportar – els dolors aguts braços amunt, els malucs rovellats, els mals d’esquena per haver passat massa anys ajupides sobre màquines de cosir, els artells callosos de rentar la roba a mà, els genolls amb reuma de netejar el terra de la cuina amb la roba interior vella dels seus marits.

Quan els meus pares s'asseien per a veure el combat els dissabtes a la tarda, amb el te amb cardamom i llet a la mà, volien distreure’s, volien riure. Però també volien que el noi bo, encara que només fos per una vegada, guanyés el dolent. Volien que l'animalàs perdonavides, presumit i bramador rebés allò que es mereixia. Pregaven perquè el bon noi, caigut sobre la lona, atrapat en un una clau doble de dits o agafant-se els ronyons en agonia, no es rendís. Si només podés aguantar una mica més, suportar el dolor, suportar l'assalt. Si només podés fer això, existiria la possibilitat de que, essent la lluita com era, podés triomfar. Només era, però, una victòria qualificada. El guanyador restaria exhaust, amb prou feines capaç de saludar la multitud. El triomf era, essencialment, qüestió de supervivència.